Intranet
Contacte 
La Laura Herrero és dinamitzadora del Punt Òmnia Gornal, a L'Hospitalet de Llobregat, des de 2015. Ella és la protagonista de la darrera entrevista del cicle de publicacions que hem desenvolupat en motiu dels 25 anys de la Xarxa Òmnia, on hem volgut donar veu a les persones dinamitzadores i les seves entitats gestores.
Com vas arribar al programa?
Vaig arribar a la Xarxa Òmnia en un moment de transició laboral. Estava fent una aturada de reflexió i cercant altres oportunitats. Vaig trobar l'oferta en un portal web im en aquell moment, estava fent un voluntariat amb persones amb diversitat i havia començat els estudis d’integració social. Tenia sobretot ganes de continuar treballant en atenció directa: més persones, més moviment i menys ordinador i temps d’entrega. La feina estava a prop de casa, fins i tot podia anar caminant, i el col·lectiu d’atenció m’engrescava. Vaig sentir que m’estaven donant una oportunitat. De fet, encara agraeixo la responsable de l’entitat que em va fer l’entrevista, i que va escollir-me entre les candidates.
Què representa Òmnia en la teva trajectòria professional i personal?
Va significar molt més del que m’esperava. Cert que feia temps que estava posant pedres en aquest nou camí, i tot tenia sentit, però va ser un gir professional i personal important. Les peces del puzle van començar a organitzar-se. Vaig adonar-me que el camp social, sens dubte, era on havia de ser. Era un camp obert a possibilitats de creixement i a sinergies amb els coneixements que tenia d’altres àmbits. No era oblidar tot el que havia après, era posar altres aprenentatges al servei del treball comunitari. I, per sort, Òmnia és pluridisciplinar i tots els coneixements són benvinguts.
Estem oberts a crear tota mena de projectes, sempre al servei de la ciutadania. De fet, neixen de la seva demanda, de les seves necessitats i interessos. També dels mateixos interessos de la dinamitzadora, que pot posar la seva nota de color, sempre amb sentit. Si fas les coses que t’agraden es nota, ho noten. I per sort, soc una persona molt inquieta.
Òmnia és un espai de cocreació, on la persona dinamitzadora no està per sobre de les participants, com històricament podia estar la professora. No hi ha jerarquia. Aprenem conjuntament i és enriquidor a parts iguals. Em veig representada pel concepte japonès “ikigai”, que implica una “raó de ser”. És la suma d’allò que estimes, on creus que pots aportar en positiu, que el món necessita i on reps una compensació per fer-ho. En les professions socials, companyes dinamitzadores, ja sabem que no ens lucrarem i no tothom s’ho pot permetre, però la compensació va més enllà de la part econòmica. Marxo al llit i em llevo amb ganes d’anar “a la feina”. Estic de vacances i em venen mil projectes al cap. Crec que és una sort en els temps que corren.
Com han canviat les necessitats de les persones participants des de la teva arribada al programa?
Les necessitats de les persones crec que són les mateixes. Volen no quedar-se al marge de la societat. I això implica, en molts casos, sumar-se al carro de les noves tecnologies. Necessiten saber com demanar hora al metge en línia, com concertar cita prèvia a l’administració, com compartir fotos amb l’smartphone… Els canals presencials i analògics que tenen controlats s’han esvaït. Ara és difícil anar al taulell de l’ambulatori i obtenir els resultats dels darrers anàlisis.
Moltes persones han perdut autonomia. Tot és més àgil, més urgent, però no tothom arriba. I el que necessiten és arribar. La meta va canviant de posició, massa ràpid, però la necessitat és la mateixa: no quedar-se fora.
Aquest ritme de digitalització també fa que les persones dinamitzadores hàgiu de tenir una formació i actualització constants. Com has viscut tu aquests canvis?
Sovint el ritme d’actualització ofega una mica. Quan puc prioritzar temps per a la formació ho visc com una gran oportunitat. Quina sort poder créixer en la nostra professió! I després poder ensenyar…
Cert que no tots els continguts m’engresquen igual. Soc molt més comunitària que tècnica. I el que està arribant és molt tècnic. He de sortir de la zona de confort i això m’implica un major esforç. El repte és motivar-me a mi mateixa per integrar aquests coneixements a les dinàmiques habituals. Donar-li la volta. El meu aprenentatge ha de tenir sentit, ha d’estar al servei de la comunitat. Quan té sentit és més fàcil.
Quins reptes afronta la Xarxa Òmnia de cara als pròxims anys?
Afrontar el frenètic ritme de digitalització, sempre en positiu, però amb esperit crític. Caldrà reivindicar allò que no està bé, on no cal arribar. No ho hem d’acceptar tot perquè no tot és ètic ni inclusiu.
La Xarxa Òmnia té força, per l’administració que hi ha darrere, però sobretot per les persones que hi formem part. La nostra opinió ha de tenir un pes important i influir en les dinàmiques del mercat i de la societat. Sovint no ens creiem el pes que tenim i ens falta organitzar-nos. I de la mà de les participants encara som més fortes. Si cal, haurem de frenar certes dinàmiques. Alhora hem de fer un bon acompanyament, oferint les eines adequades per no deixar ningú fora. Continuar sent “casa” per a moltes persones.
La formació, d’altra banda, és clau. S’ha de prioritzar per ser més fortes i posar-la al servei de la ciutadania.
Quin moment o record especial destacaries de la teva trajectòria a Òmnia?
Feia una setmana que formava part del projecte. Recordo el primer taller d’iniciació a l’ús de l’smartphone amb persones grans. Feia uns dies que em preparava el contingut que volia tractar a la sessió. Tenia un document separat per apartats amb tot escrit. La veritat és que estava una mica insegura i amb nervis, com si tingués un examen, però ràpidament van desaparèixer. Les participants m’ho van posar molt fàcil. Era un ambient familiar, era comunitat. Ràpidament, vaig deixar de banda el guió i vaig centrar-me en el que realment volíen. L’aprenentatge era important, però també l’excusa per estar allà, per passar una bona estona. Un win-win, on no només elles aprenien.
Pocs dies després, vam encarregar una bullidora elèctrica per preparar infusions a l’aula. Després de dinar era un bon moment per fer tertúlia-cafè entre amigues. Més endavant ja vindria l’aprenentatge. Sense dubte, això va marcar un abans i un després en la meva forma d’entendre el projecte i de preparar-me els tallers.
Quin missatge vols traslladar a la família Òmnia (participants, entitats gestores, dines...) en aquest aniversari?
Vull transmetre que som infinitament fortes, molt més del que pensem. No ens hem de deixar arrossegar per aquest ritme accelerat, que ve imposat. Hem de ser creadores del que vindrà.