Marc Pascual: "Òmnia és tot allò que passa als punts mentre alguns pensen que hi fem classes d’informàtica"

El Marc Pascual és dinamitzador del punt Òmnia Raval - Casal d'Infants des de l'any 2007. És difícil, doncs, separar la vida del punt i la seva aportació, implicació i trajectòria al llarg de tots aquests anys. Parlem amb ell en motiu del 25è aniversari de la Xarxa Òmnia.

Com vas arribar al programa?

El programa el vaig conèixer quan feia les pràctiques de la carrera, el curs 2001/2002 a la Fundació Marianao, amb un vell conegut a la Xarxa a qui sempre saludo amb un «hola profe, «el Luismi»». Aleshores, però, no hi vaig tenir relació. Sí que vaig pensar que era una idea brutal i que seria genial estar en un espai tan divers i per on passa molta gent amb interessos i necessitats tan variades.

L’octubre del 2006, vaig arribar a l’Òmnia a través d’una iniciativa del Casal d’Infants del Raval per promoure la formació de famílies en l’ús de les TIC conjuntament amb els seus fills i filles. Cinc mesos més tard, amb la marxa de la dinamitzadora, em vaig quedar com a referent del punt.

Què representa l’Òmnia en la teva trajectòria professional i personal?

Uf... moltes coses! Arrugues, canes, centenars d’emocions i records, alegries i moments tristos, aprenentatges, descobertes, rialles, provocacions i una lluita constant per fer de la tecnologia quelcom més que un mitjà de consum, que permeti aprendre, compartir, transformar i participar de l’entorn.

Contribuir al fet que la gent hagi deixat de venir només a jugar i fer ús lliure per passar a crear i aprendre, a preguntar-se com resoldre problemes o a donar resposta a les seves necessitats i les de coneguts i familiars, és el meu granet de sorra al barri del Raval. Sempre he dit que, en l’àmbit personal, sense cap mena de dubte i malgrat que les persones que he acompanyat no em creguin, he après molt més del que he pogut ensenyar.

Professionalment no sabria què dir. Tinc el defecte que, en molts casos, a l’Òmnia desdibuixo la línia personal i professional. Això és degut a un defecte de fàbrica que arrossego des que tinc memòria. Probablement per això soc pedagog i em vaig decantar ja fa molt per les experiències comunitàries, la participació i la comunicació. Amb tot diré que haver col·laborat i promogut iniciatives amb més de 50 entitats i col·lectius és una de les coses que professionalment més m’ha enriquit.

Com han canviat les necessitats de les persones participants al llarg d'aquests anys?

Personalment, no estic del tot d’acord amb aquesta afirmació. Quan vaig començar, de fet quan vaig conèixer l’existència del programa l’any 2000, el focus es posava en la manca d’accés a les TIC i l’aprenentatge. Vinculats a aquesta visió hi havia dos apèndixs: la inserció social i laboral i la participació ciutadana o àmbit comunitari.

Malgrat que sempre he intentat treballar des de la línia comunitària incorporant-la als altres dos eixos, avui i després d’una pandèmia i un canvi demogràfic i social de la població i amb fluxos migratoris accentuats, em trobo treballant l’aprenentatge i la inserció sociolaboral d’una ciutadania majoritàriament poc formada, amb manca de domini de la llengua i necessitats més accentuades que les que hi havia fa 18 anys. I tot això en un món que s’ha digitalitzat (administració, escola i món laboral), que dificulta i accentua encara més les situacions d’exclusió de determinats col·lectius.

Crec que avui en dia el que necessita la ciutadania és comprendre que cal un reciclatge constant, formar-se i actualitzar-se per no quedar fora de joc. Contràriament, quedaran fora de lloc a causa de la digitalització, que és la nova revolució industrial.

Quan vaig començar la carrera, l’any 1998, l’Anna Pagés, professora de Teoria de l’educació i Filosofia de l’educació, ens va dir: «Sereu dels últims a perdre la feina. D’aquí a 20 anys començarà a desaparèixer el món laboral que tenim». En aquell llavors vaig pensar que exagerava però...

Aquest ritme de digitalització també fa que les persones dinamitzadores hàgiu de tenir una formació i actualització constants. Com has viscut tu aquests canvis?

Ara diré una cosa que no hauria de dir: les TIC i jo mantenim una relació simbiòtica, cadascú al seu lloc i no em molestis massa, que m’avorreixes i em limites. Però quan ens ho proposem hem aconseguit coses meravelloses.

Per mi, la tecnologia sempre ha estat una eina per aconseguir altres fites, generalment prioritàries, que en el camí han permès a la gent adquirir aprenentatges, resoldre situacions, reflexionar i créixer. Així doncs, em trobo en aquell punt en què em toca experimentar i veure com li dono una volta a la nova realitat. En si, no deixa de ser el que sempre he dit a la gent: aprendre-ho tot és impossible, descobreix què t’interessa, què et pot ser útil i marca’t una meta. Després, toca experimentar, explorar i decidir.

El meu nou objectiu és saber què puc fer amb el nou material tecnològic que ens ha arribat a la Xarxa Òmnia. Posaré un exemple: fer volar un dron o manipular un makey-makey no té gens de gràcia en si mateix. Un cop entens la lògica, ho fas funcionar i llestos. Després cal arribar al «i ara què»?

Aquí és on entra la imaginació, la provocació i el «i tu què vols fer?». Perfecte, doncs fem-ho i ja veurem com.

Quins reptes afronta la Xarxa Òmnia de cara als pròxims anys?

Si pretén mantenir el focus en la població amb menor accés a la societat digital, li caldrà saber llegir l’entorn social en el qual ens trobem, les necessitats emergents de la societat i adaptar-se a una realitat complexa.

El consum desmesurat de continguts o la manipulació de les idees amb missatges que arriben a través de les xarxes socials fa que la gent visqui amb neguit, abandoni els seus objectius i es quedi en allò que li és de confort, perdent en molts casos l’oportunitat d’optar o poder decidir sobre el seu futur.

Fa molt de temps que dic que hi ha un aspecte que molt pocs treballen i és la lectura dels mass media, la comprensió del que allà es diu i, en definitiva, la renúncia a la capacitat de decidir. A més, això és quelcom que, malauradament, es veu tant en gent formada com poc formada.

No ens hauríem de limitar a formar la gent en l'ús d’una tecnologia a la qual sovint no tindran accés o potser malgrat dominar-la mai l’arribaran a fer servir, laboralment parlant. Així doncs, el repte és doble: la capacitació contínua i el desenvolupament d’una ciutadania crítica capaç de llegir i comprendre tot allò que l’envolta i que sovint arriba promogut per interessos d’altres.

Quin moment o record especial destacaries de la teva trajectòria a Òmnia?

Buf, és impossible escriure un sol moment! Són 18 anys de moments i històries de vida, de detalls que m’han fet somriure, de records, de frustracions – per què no dir-ho-, però sobretot de la possibilitat de poder fer cada dia coses, que malgrat que poden semblar el mateix són diferents per la gent amb qui vius l’experiència.

Un flash d’això seria:

• «Esteu expulsats, ja no podeu fer per 9a vegada a un curs d’iniciació. I què faré ara a les 16h?»
• «Gràcies Alba»
• «Volem fer joguines per a nens que no tinguin joguines».
• «M’han dit que jo no serveixo pe estudiar i que haig de venir aquí».
• «Tu creus que podria trobar a la meva germana? Fa 40 anys que no sé res d’ella i viu al Brasil, la vida ens va separar de petits».
• «La rebel·lió d’un grup d’infants»
• «La vida des del Locutori».
• «Hola, Marc! Et presento la meva mare. Volem saber com està el pare, a Nigèria hi ha hagut un cop d’estat».
• «Africa power».
• «Els APS ,250 pcs donats i el periodisme social».
• «Té, tens una trucada».
• «17A, Silvina».
• «El Plum Festival».
• «Marc ens hem perdut, no sé sortir del barri».
• «La capacitat de decidir quines guerres et deixes guanyar».
• «149 persones, voluntàries i alumnes en pràctiques, que han deixat la seva empremta a l’Espai Tecnològic Comunitari, al barri i a la Xarxa Òmnia».

Gràcies, gràcies i mil gràcies a totes i cadascuna de les persones que heu fet del punt Òmnia casa vostra!

Quin missatge vols traslladar a la família Òmnia (participants, entitats gestores, dines...) en aquest aniversari?

L’Òmnia és un projecte viu, amb ànima, que es fa i desfà amb la gent, es transforma i canvia constantment. Jo sempre dic que l’Òmnia és tot allò que passa al punt mentre alguns pensen que hi fem classes d’informàtica. Al Casal, l’Enric va deixar d’explicar què era l’Òmnia perquè jo, durant les visites, compartia qualsevol experiència allunyada del que s’entén com a aprendre informàtica.

L’Òmnia pot ser una experiència increïble, sense límits i on, malgrat que puguis estar rodejat de molta gent, t’hi pots sentir molt sol.

Per mi conèixer i connectar-me al teixit d’un barri, estar obert a les propostes d’altres entitats i les demandes de la gent, tenir la confiança del casal per crear allò que creia que calia fer per sortir al mapa i tenir tret identitari, m’ha donat l’oportunitat d’estar en constant canvi. Sense dubte, això és el que m’hi ha mantingut tot aquest temps.

Els veïns i les veïnes són els qui fan possible aquest programa. Els dinamitzadors i les dinamitzadores, les entitats, només passàvem per allà i ens vam relacionar cadascú a la seva manera. No ens podem posar límits, si com a dinamitzadors i dinamitzadors i entitats que ens comprometem amb el programa, volem que aquest segueixi viu.